Conta’m una imatge: Ja fa un any…

Etiquetes

Aniversari, blog, emprempta digital, facebook, imatges, Música, Twitter

Una de les característiques de Twitter és que els tuits es perden en el Timeline. Si ja ho sé. Es poden recuperar i retuitejar, que l’empremta digital existeix, que res s’oblida i que en qualsevol moment pot sorgir aquelles paraules o aquella imatge que llançares a internet.

La veritat, no em desagrada la imatge que tinc a internet, és una altra de les moltes vies que em serveixen per dir la meva visió, miop i astigmàtica, del món i l’època en què m’ha tocat viure.

De totes maneres, avui no venia a parlar de la meva empremta digital. El que m’ha fet escriure aquestes línies ha estat un recordatori de Facebook.

Els famosos «Ja fa un/dos/tres,..anys…» que aquesta xarxa ens ofereix quan obrim l’aplicació de bon matí. Records que ens evoquen certa tristesa o que ens fan somriure davant aquell post sorgit del passat per tornar a fer-se present.

Sabeu què m’ha recordat avui? Just fa un any que va néixer aquest blog. Un projecte personal a tres bandes. Un projecte sortit d’un gintònic ben acompanyat i que ha anat canviant de companys d’escriptura. Un blog que evoca bons moments i també algunes desil·lusions d’aquests 12 mesos. Una part més de la meva impremta digital que, malgrat les anades i les tornades, seguiré mantenint. Així Facebook m’ho podrà anar recordant.

Per tot això, Molts d’anys estimat Blog!!

Ell no volia acceptar-ho i va posar tots els filtres que tenia a la seva disposició. Així i tot, la realitat seguia sent la que era.

Fins i tot enmig de la natura cercava un marc per  entendre la realitat.

Records de pluja o llàgrimes caigudes pels records?

Es passà el dia enfilant pensaments, quantes càbales va fer!

Un poc de música

…No hi ha futur sense capacitat de fer variar aquest món…

Caminant pel blanc: Diumenge d’octubre

Etiquetes

1-O, Catalunya, Politica, Votar

Potser serà un d’aquells matins de re pentinar-se, enllustrar-se les sabates i triar la millor roba de l’armari; o de posar-nos l’última samarreta reivindicativa que ens hem comprat; d’aprofitar la roba d’estiu per última vegada abans no vingui la tardor sense avisar; o de no llevar-nos el pijama en tot el dia…

Un diumenge matiner on hem robat hores a la son per l’excitació i la incertesa d’un moment extraordinari; un dia que comença lent i amb mandra; o un d’aquells matins que esdevenen tardes sense trobar el moment d’aixecar-nos del llit.

Un dia on ens oblidem dels rituals sabuts per inventar-ne un altre; o per repetir les mateixes rutines de cada dia de festa o bé dormitar l’avorriment i el pas de les hores.

Sentir que fem una petita passa molt important, o restar indiferents davant de tanta litúrgia, resant per a que passin les hores ben de pressa…

Eufòrics, contents, entusiasmats, decidits, esperançats, valents, serens, despistats, indiferents, cansats, contrariats, incrèduls…. No hi ha una sola manera d’enfrontar-se als esdeveniments.

Només caldria demanar que qui es vulgui mudar davant de la història, pugui decidir per un “SÍ” o per un “no”. Res més. Tan senzill i complicat alhora.

Caminant pel blanc: Preguntes amb resposta

Etiquetes

Amor, Família, Històries, Records, vida

Aquesta setmana m’han fet dos preguntes sobre la meua mare. Ella ja no hi és, però tal i com va escriure en M. Martí i Pol, en seguim parlant senzillament d’ella. 

Una ha estat una pregunta que m’ha fet pensar en el passat viscut i l’altra en un futur impossible. No les he sabut contestar. M’he quedat sorpresa, no tant de no saber-ne la resposta com de no haver-me-les preguntat jo abans.

• Com es van conèixer els teus pares?

Com pot ser que no ho sabés? En sé moltes coses de les seues vides abans de trobar-se i festejar i casar-se i tindre fills i viure tants anys plegats…

M’ha agradat el relat curt, concís i emocionat que n’ha fet el meu pare, ara que finalment li he preguntat. Perquè el record no era només una història en el temps, sinó que m’ha parlat de la sensació que va experimentar la primera vegada que es va fixar en ella. I en les seues paraules l’he reconeguda. I me l’he imaginada asseguda, mirant com els altres es divertien, mentre ella preferia ser espectadora de la vida.

L’atzar ens fa néixer en una família i lloc determinats i l’atzar també ens porta a conèixer les persones amb les que després compartirem una part important del camí. Què hauria passat si no haguessin agafat el mateix tren aquell dia de boira i pluja, si no hagués estat festa i haguessin hagut de treballar, si no haguessin parlat i s’haguessin agradat? Si tantes petites coses no s’haguessin confabulat per a que tot anés tal i com va ser?

• Quants anys tindria avui la teua mare?

No havia pensat que podria seguir complint anys: no he comptat mai cap endavant… Les seues dates s’han quedat aturades per sempre, sense avançar en el temps. Ella no tindrà mai els anys que ara li pertocarien. No cal construir-lo aquest futur que mai no serà. De què serviria?  Ja ens hem acostumat a conviure amb l’enyor quotidià que ens acompanya sempre secretament.

I parafrasejant de nou el poeta, ara ja no cal ni que parlem d’ella per recordar-la.

Conta’m una imatge: Mossegar-se la llengua

Etiquetes

assertivitat, comunicació, conversar, mossegar-se la llengua, Paraules, parlar a matar, viure en societat

Les expressions canvien de significat segons les emprem en sentit figurat o literal. En el cas de “mossegar-se la llengua” ambdues mantenen un aspecte en comú, el dolor que s’experimenta. Resulta dolorós quan ens mosseguem aquest múscul menjant i també quan ho fem en sentit figurat.

No atrevir-se a dir el que pensem de manera continuada ens pot fer molt mal. Aquests pensaments es tornen verinosos tant per a nosaltres (que els escoltem constantment) com per a la persona que es converteix en la diana quan explotem.

Totes les frustracions guardades s’ajunten i en aquell moment «parlem a matar». L’objectiu és fer diana en la persona que tenim al davant i alliberar tot aquell verí per sentir-nos millor.
El que acaba passant és que equivoquem la manera en què diem les coses, la diana on tirem a matar, el moment escollit per fer-ho o les tres coses alhora. En conclusió, tampoc aconseguim sentir-nos bé del tot.

Cal ser conscient d’això: realment el vent no s’emporta les paraules. Arrelen igual que les escrites i fan mal si s’utilitzen com a dards o bales.

Comunicar-se no és una guerra on hi ha d’haver un guanyador sinó una de les eines que tenim per viure en societat. Saber ser assertiu, dir el que es pensa sense atacar, sense posar en cada paraula una dosi extra de verí pot contribuir a fer-nos entendre millor i, per tant, a mantenir relacions més sanes amb les persones que ens envolten. D’aquesta manera deixarem de ser dianes i ens convertirem simplement en persones.

Els sons dels seus pensaments passaven per les cordes vocals i allà es convertien en nusos que li feien impossible dir el que volia

Va de gif amb música

I parlant de llengües i música el que em ve al cap és …

Caminant pel blanc: Mira’m als ulls

Etiquetes

Amor, Històries, Marina Abramovic, performance, Ulay, vida

Marina Abramović és una artista sèrbia, la reina de les performance li diuen. Jo no tinc autoritat per donar o treure-li cap títol, però estic convençuda que se’l mereix.

No se’l mereix qui se li ocórrer trencar amb l’Ulay, la seva parella sentimental i artística, pactant recórrer la Muralla Xinesa, començant ell des del desert del Gobi i ella des del Mar Groc, per retrobar-se al mig del recorregut, fer-se l’última abraçada i no veure’s més?

(I pensar que hi ha qui s’atreveix a tallar una relació amb un covard missatge de Whatsapp…)

Més de 20 anys després, en una altra de les seves intervencions artístiques, va aconseguir emocionar amb una d’aquelles mirades tan intenses que tots voldríem rebre alguna vegada a la vida.

Ella, asseguda davant d’una taula i una cadira buides, enmig d’una sala del MOMA. El públic podia asseure’s a la cadira buida per aguantar-li la mirada, tot experimentant indiferència, intimidació, plaer, curiositat, emoció… El procediment era sempre el mateix: ella els rebia amb els ulls clucs i un cop percebia que algú s’havia assegut, els obria i estaven ambdós mirant-se sense dir paraula ni fer cap gest durant un minut. Fins que a la cadira s’hi va asseure l’Ulay, sense que ella ho sabés i a qui no havia tornat a veure (o això diuen) des d’aquella abraçada a la Xina. Quan ella obre els ulls i es troba amb els d’ell, comença l’espectacle de l’ànima: és un retrobament de mirades i petits gestos fantàstic. I s’endevina, enmig dels silencis, com s’estan explicant la vida plegats, de quan eren molt més joves i tenien tots els somnis per complir. I aleshores es trenquen les regles i les paraules precipitades tornen tot agafant-se les mans.

Quan imaginem un retrobament (o trobament) cent vegades, el pensem mil cops i l’esperem un milió de voltes..,  sabem que mai serà tal com l’hem imaginat, pensat o esperat. Només ens caldria demanar que fos, per un instant, tan màgic com aquesta mirada emocionada i tendra que la Marina i l’Ulay es van saber regalar l’un a l’altre.

 

Susanna E.C.: La sintonia

Etiquetes

convidada, empatia, la vida, Opinió, sintonia

 

Des de la comoditat, l’estabilitat i amb la vida més o menys resolta et sents amb la capacitat de jutjar certes decisions o accions que fan els altres.

La vida et pot canviar d’avui per demà, o fins i tot, ara mateix. I el que avui penses estant en una situació, demà t’adones que ja no tens la mateixa opinió. De fet, comences a actuar com als que abans has jutjat i criticat

Aquella frase que diu “No diguis mai d’aquesta aigua no en beuré” o “No jutgis a ningú sense haver-te posat en les seves sabates” són certes.

Cadascú percep la vida segons les seves vivències, no existeix una veritat absoluta, i segurament tot té la seva raó de ser.

L’empatia, el ficar-te en el lloc de l’altre, cada dia ens costa més…

Siguem conscients de que tots tenim un camí a recórrer, i que no podem saber que ens tocarà viure. Tinguem bons desitjos… Mirem als altres veient-los, escoltant-los i entenent-los perquè demà potser som nosaltres…

Ho sabrem fer?

Més de Susanna E.C. a Twitter:  @Susanna8138

Caminant pel blanc: Paraules plenes d’imatges

Etiquetes

Aromes, Colors, Fotografia, Històries, Iran, Messi, Paraules, Records, Viatge

Qui va dir que una imatge val més que mil paraules? Després de mil fotografies, m’adono que cap reflecteix les olors, els sabors, els sorolls, les melodies, els somriures sense forçar, els espais, els desitjos…

Fugaçment es poden captar aquells cels tan il·luminats i intensos que et fan aclucar els ulls; els verds i blaus que, a la llunyania, s’endevinen turqueses a les cúpules de les mesquites i els mausoleus; les rajoles de set colors plenes de flors; els dibuixos de les catifes de seda que volen reproduir l’exuberància dels jardins perses; la geometria de les estores de llana que ens traslladen a la vida dura dels nòmades, mils i mils de nusos que conformen tot un món als nostres peus…  Però costa plasmar tots els vestigis de ciutats perdudes, on s’endevina la seva immensitat creuant portes mig enrunades amb lleons i caminant sota trossos de columnes que subjectaven la riquesa espoliada, llegint relleus que conten la vida de palau i admirant tombes faraòniques esculpides a la paret.

Pot una imatge mostrar el gust dolç del gelat de cirera; el perfum de l’essència de roses; l’estranyesa ataronjada del safrà; els festucs amb gust de llimó i sal; l’albergínia de tots els guisats; el iogurt salat amb cogombre i menta; el pa finet que es plega com un llençol; la sobrevinguda habilitat de tallar els aliments amb la cullera; la cervesa sense alcohol amb aroma de maduixa o el te amb cardamom?

Com cal fotografiar l’alegria de saber-te benvinguda en una terra llunyana; el somriure sincer; els bocinets de conversa per satisfer la curiositat urgent; la il·lusió de petits i grans al saber que en Messi juga a l’equip de la ciutat d’on véns; els ulls que miren sense ser discrets; el voler fer fotos i el saber que tothom les vol amb tu?

I què cal fer amb les fotos que no s’han fotografiat i, malgrat tot, formen part de la galeria del viatge? Potser posant paraules a aquell forjat verd tan bonic, a aquella paret amb una flor enorme pintada o als capvespres violetes, seguiran vius en la memòria i retornaran cada cop que els repensi, tot enyorant la llum de l’Iran.

TORNARÀS A SOMRIURE: LA CANÇÓ DE LA TEVA VIDA

Etiquetes

Amor, CANÇONS, COTXE, DONA, ESTOCOLM, FILLS, Històries, Infància, Records, relacions, vida

Saps que t’has fet gran el dia que et preguntes seriosament quina deu ser la cançó de la teva vida. Molt probablement en tinguis vàries. Cançons que venen a musicalitzar moments cabdals de la vida viscuda. Us heu fixat que sempre hi ha una cançó que determina la compra del teu nou cotxe o la teva nova casa per exemple?… cançons que entren a la teva vida sense demanar permís i que ja mai marxaran. Cançons que de vegades esdevenen incòmodes i enganxosos records. Cançons que es converteixen en persones i que saps que mai seràs capaç de fer revertir el procés, que et perseguiran sempre, hagi succeït el que hagi succeït amb aquella relació. Cançons immortals que res tenen a veure amb la seva qualitat musical per cert. Cançons de vegades tontíssimes que han vingut al món a fer reviure la teva adolescència quan i on els dona la punyetera gana; el teu primer polvet, el teu gran i devastador desamor, aquella carta tan bonica que finalment vas cremar, tots aquells “jo no vull tenir mai fills”-“vull menjar-me el món”-“ets la dona de la meva vida”…cançons que exploten en secret dins teu un dimecres de maig al bar berenant amb els teus fills el dia que fas quaranta-dos anys o al restaurant sopant amb l’home de qui et vas enamorar fa poc i amb qui seràs incapaç de parlar amb naturalitat mentre la puta cançó no acabi… perquè aquella cançó es diu David i viu a Estocolm amb qui era la teva millor amiga.

Conta’m una imatge: Segones oportunitats mai són bones?

Etiquetes

Conflictes, Fotografia, Música, microrelat, oportunitats, Relacions interpersonals

Qui no ha patit una desil·lusió? A qui no li ha fallat un amic, la parella, els fills, …?
Vivim situacions on ens sentim traïts, dolguts, on han actuat en contra nostra… i ens enfadem, ens desil·lusionem, entristim, … No volem escoltar les explicacions que ens donen sobre el perquè ho han fet. Però, en aquells moments, entre argument i argument, ens diuen, «Dóna’m una altra oportunitat». I ara ens toca prendre la decisió. La donem o no? Tan lícit és fer-ho com no però, què passa si decidim concedir una altra oportunitat?

Una nova oportunitat és tornar a començar amb el record de l’experiència fallida i no funcionarà si la nostra decisió no va acompanyada de confiança en què l’altre actuarà de manera diferent de com ho ha fet fins ara i de temps perquè es produeix aquest canvi.

Què passarà si no ho fem? Ens deixarem portar per la profecia autocomplerta. Es tracta d’aquella que sempre ens dóna la raó. La que ens diu que l’altra no mereix una altra oportunitat, que no funcionarà. En definitiva, també nosaltres contribuïm a fer realitat aquest nou fracàs. Si hem decidit fer-ho i volem que funcioni cal confiar i deixar passar un cert temps.

Les oportunitats s’han de donar en la seva justa mesura però penseu que no sempre us tocarà decidir si hi ha o no una nova oportunitat. Tal vegada en un futur, sigueu vosaltres els qui la demanareu i, en aquest cas, agraireu tenir de nou la confiança i el temps per demostrar que la mereixeu.

 

Enfadat començà a caminar. Va sentir com el cridaven. S’aturà i va fer mitja volta. En aquell moment va veure l’espectacle que tenia al seu darrere.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

No, no em deixaré enredar més. Aquesta ha estat la seva darrera oportunitat.

Va de gif…

I avui només els amics de les arts

…Hem de parlar
fem un cafè
que hem de parlar
t’he d’explicar
Que un estudi americà
 ha pogut constatar
que l’amor només dura un temps….

…Que ja no ens passa
ningú no ens va avisar,
que tot això se n’anava
que tot era mentida, la vida,
era el que venia just després…

Una empresa japonesa,
té un prototip de màquina capaç
d’esborrar-te els records.
Jo vaig veure-hi la manera
i vaig escriure per participar
a les proves pilot….

Conta’m una imatge: Què fa que ens enamorem?

Etiquetes

Amor, desenamorar-se, enamorar-se, hormones, neurotransmissors, relacions, sinapsis

Coneixem a una persona, ens atreu, iniciem una relació. D’aquella persona ens agrada tot quan fa, diu o pensa i, sense saber com, l’arribem a estimar. Però un bon dia, alguna cosa fa «clic» dins nostre i tot allò que aquell bon senyor (o aquella bona senyora) diu, fa o pensa ja no és atractiu, ens comença a molestar, a enfadar, no té gracia,… En definitiva apareix el desamor.

Ja en perdonareu la falta de romanticisme però penso que, en definitiva, l’amor es redueix a un conjunt de connexions sinàptiques, de receptors del sistema nerviós, de neurotransmissors i a un munt d’hormones que van circulant pel nostre interior. M’ho imagino com un episodi d’«Érase una vez la vida» amb tots aquests missatgers químics passant-s’ho bomba activant o desactivant l’amor. Provant a l’atzar que pot passar en la nostra relació si fan possible o no aquella sinapsi, si fan segregar o no aquella hormona.

És curiós veure com hi ha persones molt propenses a fer «clic» constantment, activant l’amor o el desamor amb gran facilitat. En canvi, n’hi ha d’altres que l’activen una vegada i prou. Com deuen ser les seves sinapsis? Malgrat tot, també és cert que a vegades podem considerar una sort que caigui la bena dels ulls i l’amor es desactivi.

Jo, que em defineixo com un sac d’hormones amb potes, tinc les sinapsis d’activació de l’amor en «stand by». Sense entrar en detalls us diré que els meus neurotransmissors i hormones estan de vacances pel Carib, tombats a l’arena d’alguna espectacular platja, prenent un bon Daiquiri mentre llegeixen una novel·la policíaca d’un autor nòrdic. De moment no tenen ganes d’activar-se. Potser estaran tota la vida així (tranquils, porto prou crema solar perquè no agafin cap insolació) o d’aquí a 5 minuts em faran tornar boja d’amor (que interessant és aquest tipo que pren el sol aquí devora) però mentre decideixen que volen fer,… Què bé s’està en aquesta platja i què bo que és aquest Daiquiri!

Que difícil li semblava trobar l’amor entre tantes alternatives.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Aquella història d’amor era una muntanya russa, pujar al cel i baixar a l’infern constantment. Tal vegada necessitava deixar-ho anar i viure tranquil.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Cansant d’històries sense final feliç decidí posar-hi mesures. A partir d’ara sortiria de casa deixant el cor tancat dins la caixa fort.

S’entenien tan bé com la ginebra i la tònica.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Varen aconseguir estar junts a força d’intentar-ho.

Va de gif

Un poc de música

… i és que per mi
els teus defectes són tan espectaculars
ningú podrà fer-me dubtar
que vull estar amb tu, jo vull estar amb tu…